Un viatge d'anada i tornada

Fa uns dos anys vam viatjar als móns llunyans, on vam trobar moltes espècies que no coneixíem. Per al viatge, calia una maquinària forta, un vaixell ben gran i potent, i uns vents que ens fossin favorables i que no ens dificultessin el camí.

Un cop trobades i catalogades les noves espècies, calia prendre el recorregut de tornada, que culminava amb l'obertura d'una exposició de les espècies al museu. Allà a dintre del museu, ja no calia la maquinària, podia quedar-se descansant tranquil·lament: la pobra ja havia patit massa durant el viatge.

Hem de ser conscients, però, que aquest camí d'anada i tornada és fruit d'un intens camí previ, que va portar els nostres Amcs a créixer i a evolucionar. 
Aquests dos últims discs són la suma adequada de totes les qualitats adquirides en els anteriors, una exacta combinació entre la música anterior al Bed&Breakfast i la lletra del B&B i d'Espècies per Catalogar. Enteneu-me, aquest darrer CD ens recordaria a nivell musical a aquelles primeres cançons sense vents, on la puresa de les seves veus i dels seus instruments eren les peces clau de les seves cançons. Però, a diferència d'aquelles primeres cançons, aquestes noves han passat per un filtre lingüístic, amb una lletra molt més evolucionada, molt acurada, que sintetitza l'essència d'Els Amics.

No estic desprestigiant, ni molt menys, el nou treball d'Els Amics, sinó al contrari: és necessari que la discografia dels artistes vagi evolucionant, canviant a cada pas, perquè no esdevingui repetitiva ni avorrida. Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure està carregat de missatges, de sensacions, de sentiments... Està carregat d'una sèrie de característiques que han anat formant part d'Els Amics, i que ara calia acumular en un únic CD.

Perquè ja es pot anar tan lluny tan lluny que no hi arribi la ficció, però ja ho deien quan començaven el viatge: tornar és, i sempre serà, la millor part de l'aventura.

Gràcies. 
A cada museu, a cada teatre, a cada sala, a cada concert, us rebrem amb els braços oberts i us felicitarem pel vostre gran viatge.

HUMAnitats

No hi ha cap dubte que la informàtica i la tecnologia han contribuït a l'evolució de la societat i han facilitat la globalització de l'economia. Progressar sembla que sigui l'objectiu principal de la humanitat. Però a vegades aquesta humanitat pot ser com un xiclet: com més l'estiris i més l'allarguis, més prim i fràgil es tornarà. I àdhuc pot arribar a trencar-se.

Gran part de la societat desconeix l'existència d'aquest xiclet. Mentrestant, van apareixent nous aparells tecnològics, noves aplicacions informàtiques i noves aportacions científiques. Totes aquestes novetats estan molt bé. Però quan es tracta de progressar, sempre podria ser millor. Es podria inventar un aparell que es connectés directament al cervell i transferís i emmagatzemés informació de forma instantània, o es podrien fer mutacions o alteracions en genètica per formar humans més forts i més llestos, i fins i tot es podrien arribar a clonar aquests humans perfectes. En termes de progrés, realment totes aquestes idees millorarien el funcionament de la societat.I estic força segur que, tal i com està actualment la ciència, alguna cosa d'aquestes ja es podria arribar a dur a terme. Els mitjans, els disposem. Aleshores, per què no ho fem?

La ciència i la tecnologia, per sort, estan sotmeses a una sèrie de valors que les impedeixen de fer-ho, valors com ara l'ètica, la tolerància, el respecte a la individualitat... D'on surten, tots aquests valors? Són valors fruit de la vida en societat dels humans, que s'han après a través de l'experiència, el record, la memòria col·lectiva... Aquella història que ens ha ensenyat a no voler repetir cap guerra, aquell filòsof del qual apreníem com viure més feliços, aquella literatura que escrivia sobre distopies que no mai no havien d'arribar a formar-se... Una muntanya de valors que es manté viva gràcies a les humanitats.

La humanitat és un edifici que cada vegada té més pisos gràcies a la ciència i la tècnica. Però els fonaments d'aquest edifici són les humanitats, uns fonaments ocults sota terra, invisibles als ulls de la major part de la societat, però que cada vegada han de ser més sòlids i més ferms per evitar que l'edifici s'ensorri.

Quan tot s'ensorra

Causa, efecte.

Causa, conseqüència.

Les causes neixen de bones intencions. Els efectes són desastrosos. Sents ràbia, una ràbia que se t'acumula i et va fent cada cop més impotent. Les causalitats establertes s'esborren. Ni tan sols queden els principis. I et sents culpable per haver destrossat tot un castell emmurallat del qual no en queda ni una pedra en peu.

Desitges amb totes les teves forces que res d'això hagués passat, et sents dolent, com si la teva vida no valgués res, com si la teva consciència t'observés i et fes sentir constantment culpable dels teus actes. No queda res, el buit més buit arriba fins allà on t'arriben els sentits, comences a creure que el no-res s'ha establert al teu voltant.

Aleshores t'adones que fins ara tenies els ulls tancats. Tot era un malson.

Obres els ulls i, lamentablement, continua sense quedar res. Però per no quedar, no queda ni la veu de la consciència que et feia sentir culpable. Ets mous, i entens que no hi ha res on aferrar-se. Així que t'aferres a la vida. Ho fas néixer tot. Si no queda res, cal fer-ho tot, perquè Tot està per fer. I ho fas. I ho vols. I millor: ho vols poder. I ho pots. I a cada segon ho tornes a fer tot, com si cada segon fos etern i alhora únic.

Si tot s'ensorra, només queda que tot s'enlairi.

Truita de...

Els Països Catalans són una realitat històrica, cultural, lingüística i literària. És absurd intentar negar-ho. Hi ha  una sèrie de persones, però, que intenten separar aquests països culturals només per raons purament polítiques. Sembla que no es vulguin comparar els uns als altres, que volen diferenciar-se’n bé, fer veure que són completament diferents, i fer creure que tota la realitat lingüística canvia un cop creuat el riu Sènia i la Mediterrània

Per tal de maquillar aquesta realitat, dediquen el temps destinat a la llengua a canviar noms, a deslligar-se d’institucions o a deixar d’emetre televisions catalanes. Canviar noms canviarà la realitat? Tant se val com anomenem una llengua: si dos parlars s’entenen, les semblances lingüístiques hi són. El nom ja és decisió de cadascú. Com si volem deixar d’anomenar català o valencià a la nostra llengua i decidim començar a anomenar-la patata. Deixarem d’entendre un valencià perquè digui que parla valencià i no pas català? Els qui diuen que parlen espanyol deixen d’entendre els qui diuen que parlen castellà?

La majoria de persones de parla habitual valenciana lluiten per normalitzar la seva llengua al seu territori, en comptes de centrar-se únicament en el nom que rep. El cas és que, mentre decidim el nom de la nostra patata, vull dir idioma, els mateixos polítics que donen peu a aquest debat tanquen línies educatives en valencià, el retiren de les aules i el limiten simplement a actes festius, a un idioma de carrer i d’horta.

Els governs no poden permetre que un idioma caigui en desús. Què els costa posar-se d’acord i pactar per reforçar els vincles lingüístics en comptes de distanciar-los? Doncs resulta que és molt difícil, que és molt més fàcil que el meu idioma es digui patata i el teu idioma es digui creïlla.  

Al cap i a la fi, però, una truita de patates és tan bona com una truita de creïlles.